Dalí imagina i somia amb Gala molt abans de conèixer-la, l’estiu de 1929. L’impacte que causa en l’artista l’encontre a Cadaqués és intens i transformador: la seva imatge queda gravada per sempre en la memòria de Dalí i en la nostra, a través de la seva obra.

Gala és constantment definida i redefinida sota la mirada del pintor. Les primeres Gales que Dalí crea són dones sofisticades, sensuals, provocadores i de corporeïtat real i carnosa, com a Portrait de Gala (c. 1933). Totes elles amb una mirada penetrant, que en paraules de Paul Éluard era capaç de travessar les muralles.

En el gir de Dalí cap a una pintura de temàtica més mística, Gala adopta un nou arquetip: el de la Verge Maria. Dalí transforma Gala en una Madona d’inspiració renaixentista, i encarna la imatge serena de la mateixa Immaculada Concepció. Aquesta elecció transcendeix el simple gest estètic i implica una profunda càrrega simbòlica: Gala, una dona russa divorciada, és santificada i elevada a l’estatus sagrat de madona.

El paisatge de Portlligat, que per a Dalí representava un paradís personal, es transforma aquí en un escenari emmarcat per unes cortines que evoquen la teatralitat i la il·lusió.

«Portlligat és el lloc de les realitzacions. És el lloc perfecte per al meu treball. Tot es conjura per tal que així sigui: el temps discorre més lentament i cada hora té la seva justa dimensió.»

Salvador Dalí
^{Francisco Valenzuela, «Granada és una ciutat geomètrica», Patria, Granada, 07/06/1957.}

Dalí necessita la força espiritual d’aquell indret. Conscient que no la pot crear en cap altre lloc, la pinta a Portlligat, al seu taller, vora el mar, que esdevé el fons de l’obra, l’escenari. «Necessito el localisme de Portlligat com Rafael necessitava el d’Urbino, per arribar al que és universal pel camí del que és particular».

Salvador Dalí
^{José María Massip, «Dalí, hoy», Destino, Barcelona, 01/04/1950.}

Diversos objectes leviten en l’espai, al·ludint a la desmaterialització de la matèria i reflectint la fascinació de l’artista per la ciència moderna. Dins d’aquest univers ordenat segons la seva pròpia lògica, Dalí condensa tota la seva cosmogonia personal en un únic paisatge. «Cada objecte expressat per mi en la pintura ha assolit avui el seu màxim significat».

Salvador Dalí
^{«The Madonna of Port-Lligat», Carstairs Gallery, New York, 1950-1951.}

El pa, per exemple, adquireix novament una importància central en la composició, i es converteix en un nucli espiritual i artístic, símbol de l’Eucaristia. «Al centre del quadre, al cor, a l’obertura que el nen té al pit, hi pintaré una panera amb un pa blanc, que vull que sigui el nucli vital i místic de la meva Madona ingràvida, aixoplugada sota una arcada al mig del meu paisatge.»

Salvador Dalí
^{Josep Maria Massip, «Dalí, hoy», Destino, Barcelona, 01/04/1950.}

Els crustacis i els mol·luscs apareixen aquí com elements significatius. L’eriçó de mar, amb la seva estructura geomètrica perfecta, esdevé una metàfora del cosmos i de la perfecció divina i, segons Dalí, és fins i tot l’instrument que un pintor ha de tenir sempre a prop a l’hora de treballar.

La Madona està decorada amb una amalgama de símbols i objectes dalinians: un drap, una branca d’olivera, la flor de gessamí, unes roses, un peix, una oliva i un bol de terrissa. La majoria d’aquests elements apareixen en altres obres de l’artista i algunes podrien ser al·lusions a aspectes típics del món mediterrani o, fins i tot, podrien fer referència a Gala: Oliveta és un dels sobrenoms amb què Dalí l’anomena.

Dalí sempre va considerar el Renaixement com l’època en què idealment hauria volgut viure; un període en què, segons l’artista, es va assolir l’esplendor dels mitjans d’expressió artística.

Segons Dalí: «els artistes moderns no tracten temes religiosos perquè la seva tècnica no es pot comparar amb la magnificència de l’art del Renaixement.»

Salvador Dalí
^{Peter Hastings, «Surrealist artist designs strange jewellery», The Australian Women’s Weekly, Sydney, 10/02/1951.}

A La Madona de Portlligat de Dalí observem clares referències a la Madonna Sixtina de Rafael. En ambdues obres la composició és frontal i es conceben com una veritable escena teatral. Les cortines ens endinsen en l’escenari de la representació. Al centre, com una revelació, hi apareix Maria amb el nen Jesús.

El motiu de l’ou suspès del casquet absidal, que Dalí considera com «un dels majors misteris de la pintura del Renaixement», és clarament una al·lusió al retaule de Montefeltro del «diví Piero della Francesca.»

Salvador Dalí
^{50 secrets màgics per pintar (1948).
«The Madonna of Port-Lligat», Carstairs Gallery, New York, 1950-1951.}

No només les dimensions de La Madona de Portlligat recorden els grans retaules de Rafael i Piero della Francesca, sinó també els colors escollits per Dalí —el blau i el daurat— que són clares referències a l’època renaixentista.

Més enllà del Dalí surrealista que va captivar el món, a partir dels anys quaranta, Dalí inicia una recerca espiritual per retrobar la fe: «En aquest moment encara no tinc fe i em temo que moriré sense cel». Retorna als temes clàssics enriquits amb els coneixements científics i les influències dels místics espanyols que l’apassionen, donant lloc a finals d’aquesta època, a un punt d’inflexió en la seva pintura: l’època misticonuclear.

Salvador Dalí
^{La vida secreta de Salvador Dalí (1942).}

S’aprecia en l’obra el gran pes de la física atòmica i la desintegració de l’àtom, la representació de la lleugeresa i la flotabilitat. La relació entre pes i lleugeresa és fonamental per entendre la construcció d’aquesta imatge: «Tot el que pesa no pesa, i el que és més ingràvid se subjecta amb un cordill».

Salvador Dalí
^{Rafael Santos Torroella, «Con Salvador Dalí, en Portlligat», Correo Literario, Madrid, 01/09/1951.}

Les explosions atòmiques de Hiroshima i Nagasaki de l’any 1945 van sacsejar els fonaments de la humanitat. Aquest tràgic fet històric, revelador per a Dalí, el va captivar intensament, i l’àtom es va convertir en el seu principal focus d’interès artístic i filosòfic. El mateix artista confessava a Parinaud: «Des d’aquell moment, l’àtom va ser el meu tema de reflexió preferit».

Salvador Dalí
^{André Parinaud, Confessions inconfessables (1973).}

A partir d’aquest moment, Dalí inicia una intensa etapa d’estudi, i se submergeix en lectures sobre física nuclear per comprendre aquells fenòmens que qüestionaven les concepcions tradicionals sobre la matèria i la realitat. Els seus estudis sobre l’estructura dels àtoms van influir directament les seves obres a partir de finals dels anys quaranta, en què comencen a aparèixer objectes que floten en l’espai, com passa a Leda atòmica (1947-1949).

Aquesta representació visual de la discontinuïtat i descomposició de la matèria va acompanyada, de manera progressiva, de temàtiques religioses com la crucifixió, exemplificada amb El Crist (1951), o la Verge i el nen, amb les dues versions de La Madona de Portlligat (1949 i c. 1950).

Les imatges d’infrarojos revelen que Dalí va traçar línies auxiliars que parteixen del rosegó de pa, situat al centre, utilitzat com a punt de fuga. Aquesta organització mostra un treball meticulós de composició, amb l’eix horitzontal com a eix de fuga.

Tot i semblar d’un sol punt de fuga, l’obra combina diversos punts, especialment al pedestal. En ell hi trobem diversos objectes, com una esfera, un rinoceront, un bust fos, tots aquests elements comparteixen un mateix punt de fuga alternatiu. Aquesta multiplicitat de punts crea una perspectiva artificial i impossible, generant un efecte oníric i irreal.

Dalí recorre al que s’anomena perspectiva accelerada, una tècnica basada a modificar l’escala de les imatges per crear una il·lusió dramàtica. A La Madona de Portlligat, l’artista porta aquest recurs més enllà: combina diversos punts de fuga i accentua la perspectiva exagerada, creant una il·lusió visual que manipula la realitat.